Bambolina Teatre neix, oficialment, el divendres 13 de novembre del 2000, després d’estar des del 1996 sense nom.

El 1996 un grup de joves vinculats a Ventall Teatre, (Nadina Campàs, Antoni Font i Gemma Tona) anem combinant la formació teatral amb representacions, i creem uns espectacles que vam titular “Obres de teatre musical per encàrrec”.

Aquestes obres que no tenien cap tipus d’argument. Portaven als escenaris d’Osona temes de teatre musical que coneixíem, que ens agradaven, que descobríem, i que mai havíem vist a la nostra comarca. D’aquests temes en sortia un espectacle de teatre musical que fèiem a mida, segons qui ens havia encarregat l’espectacle.

Durant aquets anys vam fer diferents actuacions: La festa de la Primavera, Les viudes d’Osona, Festes Majors, … on cantàvem temes molt diferents des de “Els Miserables” a “Hello Dolly” passant per “Cuplers” o “Cançó d’amor i de guerra” i un llarg etcètera, sempre en català, fins arribar a l’any 2000 on una tarda reunits al PGT ( Petit Gran Teatre) tres joves entre 17 i 19 anys vam posar nom al que, sense saber-ho, seria la primera companyia de teatre musical d’Osona .

Per què Bambolina Teatre?

El nom va sortir mirant les Bambolines del PGT, ens va agradar com sonava i així es va quedar.

A partir d’aquest moment ens vam posar a treballar en un concepte més elaborat d’espectacle, però amb una intenció clara.: Fer teatre cantat, fer teatre musical, fer arribar al nostre públic aquells temes, aquelles escenes que a nosaltres ens havien emocionat, i que coneixíem perquè ens estàvem formant al costat de professionals del gènere, per tant teníem ganes que Osona tingués un gènere que aleshores no hi tenia una representació.

Tempus fugitD’aquí en va sortir “Tempus Fugit” el primer espectacle sota el nom de Bambolina Teatre.

El Tempus, va ser un laboratori. Es van unir en una barreja màgica de joventut, les ganes, la força, les emocions, l’experiència i la inexperiència. Vam teixir un espectacle amb nou temes de diferents musicals cosits pels textos que la Gemma Tona escrivia.

El muntatge va quallar sol, els textos van portar a les cançons, les cançons als personatges i després de nou mesos de treball, que van servir perquè creéssim l’espectacle: textos, coreografies, llums, so, vestuari, escenografia… vam estrenar el 5 de maig de 2001 a Centelles al Centre Parroquial el nostre primer espectacle que al llarg dels anys va arribar a: Prats, Vic (en quatre ocasions ), Folgueroles, Sant Quirze de Besora, Taradell, Lluçà, i Santa Maria de l’Estany.

Amb els bolos del “Tempus” vam anar gestant el nostre segon muntatge: “La botiga dels Horrors”.La botiga dels horrors

“La Botiga dels horrors” De Howard Ashman i Alan Menken. Aquest famós musical basat en un film de Roger Corman del 1960.

Sempre he cregut que Bambolina Teatre es va fer gran amb aquest espectacle.

Coneixíem l’obra, havíem vist el film, vam buscar tota la informació que vam tenir al nostre abast, però no vam voler veure cap gravació en vídeo fins que l’obra va estar muntada. D’aquesta manera ens la sentíem més nostra.

Quan analitzàvem el text en català de la versió que se n’havia fet anys abans a Barcelona, vam veure que havien tallat temes. Nosaltres els vam fer. Es van traduir al català i es van gravar també totes les músiques i temes incidentals.

A la companyia s’hi van incorporar més actors per tal de tenir coberts tots els personatges:

la Paula Lacorte, l’Arnau Tordera i l’Anna Bartolomé.

“La Botiga”,
moltes disciplines juntes, teatre cantat, parlat, ballat, manipulació d’objectes.

Passar de 3 actors que sortien al “Tempus” a 5 actors, 2 manipuladors, 2 tramoies, tècnics de llum, so i canonista. Va ser un canvi.

Ja des de les “Obres de teatre musical per encàrrec” crèiem, i encara creiem, que el públic ha d’entendre les lletres i ha de sentir els actors i vam millorar l’equip de so, vam comprar les que en aquell moment eren les millors càpsules (micros) el so arribava al públic amb qualitat, la música, gravada, per un pianista, en Josep Mª Borràs, que era professor de repertori, i havia participat en muntatges professionals i ens van venir a veure les dues grans companyies de teatre musical de Barcelona.

A “La Botiga” es va fer una pinya amb tots els actors, es van consolidar amistats, i crec que, per aquest motiu, gràcies al treball dur que vam fer va quedar un bon muntatge que el van veure: des de la seva estrena el 22 de juny de 2002, Prats, Vic (érem un clàssic de les nits del Lloro), Seva, Santa Eulàlia de puig Oriol, Taradell, Sant Quirze de Besora, i novament a Vic, on vam estar varis dies al teatre de l’Institut del Teatre de Vic, tot un luxe que ens va concedir el director del centre, que en aquell moment era en Pep Colomer.

Va ser un bon final per “La Botiga”.

I ens vam plantejar el tercer muntatge, però no trobàvem cap obra que ens fes el pes. Per tant ens la vam fer a mida seguin els nostres ideals.

El teatre musical

El teatre musical, un gènere complex i sovint criticat injustament. Un dels motius sol ser per anar acompanyat de grans escenografies, vestuari…

La majoria de la gent coneix el gènere per les pel·lícules del cinema musical, i a mi m’ha agradat sempre investigar d’on neixen les coses, i resulta que quasi tots els grans films musicals havien nascut al teatre i anys més tard s’havien popularitzat gràcies a la pantalla gran.

Ja teníem tema pel nou espectacle: Tornar a l’escenari aquells temes que hi havia nascut. D’aquí On Stageen surt el títol del nou espectacle: “On Stage”

Sobre l’escenari hi havia temes de: Cabaret, Evita, New York New York, Chicago, Dick Tracy, My Fair Lady, Singing in the Rain, West Side Story, Guys and Dolls, A Chorus Line, Anything Goes, Saturday Night Fever, The Lion King, Sweet Charity, The Rocky Horror Picture Show, Grease, Chitty Chitty Bang Bang. Però amb alguna diferència. A la pantalla apareixien amb grans decorats, nosaltres proposàvem despullar-los de luxes i deixar el material bàsic l’actor, la música i les lletres.

L’escenografia.

Després de visionar molts films vam arribar a la conclusió que a qualsevol pel·lícula de teatre musical hi havia una escena a una gran escala. I vam construir dues escales mòbils que acompanyaven els actors, que érem els mateixos de “La botiga” tot i que l’Arnau per problemes de salut al final no hi va sortir, de cos present, però era la veu en off i la guitarra.

Vam fer venir l’Ester Sabaté, professora de dansa jazz de l’Institut del Teatre, i ens va muntar les coreografies.

“On Stage” es va estrenar el 22 de juny de 2003 i es va representar a Prats, Taradell, Vic (en dues ocasions) i Centelles.

L’espectacle va tenir bona acollida, els espectadors reconeixien les melodies i d’aquesta forma és fàcil traslladar-los a un altre món.

Segurament d’aquí va néixer la llavor de “L’Altra Cara”

L’Altra CaraContinuàvem amb el concepte de despullar el gènere; tan sols l’actor. Després dels films era l’hora dels grans musicals, des dels anys 60 fins als 04. “l’Altra Cara” dels grans musicals. Un actor, una història.

Temes clàssics i temes que feia quatre dies que s’havien estrenat a Broadway o al West end de Londres.

És un gènere viu i efervescent i en aquella època s’apuntaven uns canvis que mirant-los des d’ara, són més que evidents. La convivència des de Stephen Sondheim a Elton John, clàssics i dels moderns.

Crec que tots els actors de “L’Altra Cara” recordarem el fantàstic final, per part dels espectadors, que vam rebre a la funció de Les nits del lloro: Amb un tema que fèiem després de saludar: el Do, Re, Mi de “The Sound of Music” va arrasar. Tothom seguia aquesta “simple” i maltractada cançó. Sempre he cregut que “The sound of music” és un gran musical, potser per aquest motiu tothom li va enganxar el tema. I mira que a “L’Altra Cara” hi havia una mica de tot i per a tots els gustos, Rodgers, Sondheim, Kander, Webber, Schönberg, John, Queen.

Es va estrenar a les Nits del Lloro, i es va representar a Prats, Centelles, i Vic.

Ja havíem acostat la majoria d’autors amb un espectacle anual des del 2001. La companyia es va prendre un descans involuntari, en el qual se li van encarregar a alguns membres direccions musicals d’altres companyies, i hi van haver dos intens per adquirir els drets de dos grans les dones de Sondheim i Kandermusicals, que no ens els van vendre, però vam anar agafant més experiència que es va abocar al nou espectacle: “Les dones de Sondheim i Kander”, dos autors per a qui personalment tinc una gran admiració, sobretot per Stephen Sondheim. Dos autors, dues dones. Dos autors amb temes mundialment famosos però que no tothom els associa amb els seus creadors, i un gènere molt concret: el teatre de cabaret.

Sense dubte és l’espectacle més madur de tots els que la companyia ha portat als escenaris.

Un espectacle “alternatiu” adreçat a tot el públic, però no era un espectacle de fàcil consum, d’aquí bé que l’anomeni alternatiu.

Uns temes complicats d’interpretar, de cantar.

Dues dones soles en escena (tot i que estaven acompanyades per l’Arthur, en 3 moments)

Un gènere molt interessant: El teatre de Cabaret.

I un engranatge tècnic molt complicat al darrera que va dificultar que l’espectacle arribés a més teatres. Però ho tornaria a fer. Quan pots aconseguir que aquella primera idea que tens al cap, que només la veus tu, es pugui portar al món real, és una sensació fabulosa. Per tant les persones que van passar els diferents dies que es va representar l’espectacle a l’Institut del teatre de Vic, van veure un bon espectacle a tots els nivells, tal i com nosaltres l’havíem pensat.

A part dels 4 dies al Teatre Laboratori de l’Institut del Teatre de Vic, es va veure a Prats del Llucanes, Centelles, i a les Nits del Lloro de Vic.

Data d'estrena: